INTRODUCCIÓ

Certament, el meu model mental sobre la tecnologia en relació a la societat i a la ciència ha experimentat un canvi i una evolució important a partir del treball realitzat en l’activitat 1 i l’activitat 2 de la present assignatura. Si bé és cert que entenia que hi havia una relació entre els tres conceptes, el grau i el tipus de connexió entre un i altre presenta matisos. L’estudi del mòdul Educació i tecnologia: fonaments teòrics de Julio Cabero i l'article de Miquel Domènech i Francisco Javier Tirado Ciència, tecnologia i societat: nous interrogants per a la psicologia ha provocat un canvi conceptual en mi sobre la configuració i les dinàmiques en el progrés de les societats, les influències que determinen els seus progressos i quin és el paper actual de les TiC en la societat en general i de la tecnologia educativa en particular en el microsistema d’un entorn educatiu.

Entenem que l’objectiu que es pretén assolir amb el desenvolupament de les activitats proposades fins al moment és doble: per una banda aprendre de manera significativa els conceptes i les relacions clau pròpies de l’assignatura (entendre les relacions entre ciència, societat, tecnologia en una dimensió més universal i complexa i el paper de l’educació en aquest entramat; la tecnologia en educació i la seva aplicabilitat efectiva en aquest entorn), és a dir el què aprendre; i per una altra, i per a mi no menys important, a conèixer, descobrir, a aprendre a solucionar els problemes complexos i no del tot definits que ens han presentat mitjançant el desenvolupament de les tasques que es proposen. Aquesta manera de plantejar la resolució de les activitats (estimulats per la necessitat de saber, de descobrir allò que hem de conèixer i que no se’ns és donat de manera directa i/o explícita) ha permès que haguessin de desenvolupar i posar en joc habilitats cognitives més creatives (preguntar als companys/es, revisant documents aportats, rellegir missatges del consultor, cercar la informació per altres canals, …) de la que, malauradament no estem tan acostumats però que la societat demanda; ens estem referint al com aprendre (mètode). En aquest apartat també hem d’incloure les activitats proposades que han suposat i generat canvis conceptuals tals com:

·       partir dels coneixements inicials (preguntes inicials i mapa conceptual);

·       l’elaboració de mapes conceptuals (instrument que fomenten canvis en l’estructura cognitiva i en conseqüència en els models mentals),

·       interacció amb els companys/es a través de l’argumentació analítica en el debat (cerca d’un significat compartit) i,

·       finalment generant processos reflexius individuals en forma de síntesi que ajuden a articular el que hem après així com els processos i decisions implicats en l’aprenentatge.

Totes aquestes actuacions educatives estan emmarcades sota els fonaments dels paradigme constructivista.

El present treball doncs, fa referència a l’activitat de síntesi final en la que es dóna cobertura a: argumentari sobre quin són els canvis conceptuals que he tingut en relació als coneixements previs (qüestionari i mapa conceptual inicials); diferències entre una mapa conceptual actual i aquell inicial sobre els conceptes més importants treballats (relació ciència, societat, tecnologia, educació; tecnologia educativa); conclusions finals sobre el procés.

INFORME DE SÍNTESI

1.- FONAMENTACIÓ CONCEPTUAL (NOUS APRENENTATGES)

En les darreres dècades, la humanitat ha experimentat canvis sense precedents en diversos àmbits del món social i tecnològic que estan generant nous desafiaments per les persones  i les organitzacions. Aquests canvis estan lligats al coneixement i la necessitat de crear-ne de nous. D’aquí apareix la raó de la ciència que es presenta com l’instrument únic per a la producció de coneixement. En conseqüència, el progrés socieconòmic de les societats vindrà condicionat per la quantitat de producció de novetats tecnocientífiques (Domenech i Tirado, 2002).

Així, la ciència, la tecnologia i la societat es presenten com a tres elements determinants en el progrés econòmic i social de les societats actuals. La clau inicial d’anàlisi ha estat en establir quin és el grau de relació entre aquestes variables i fins a quin punt una és depenent de l’altre. En les meves reflexions inicials entenia que efectivament hi havia dependència d’aquests tres elements i a més que aquesta era lineal, arribant a identificar i concretar el tipus de relació (crea, genera, utilitza, inverteix,…). Aquesta postura personal inicial he descobert que és molt més complexa. Els models explicatius han tingut una evolució argumentativa i causal. Inicialment varen conviure dues postures caracteritzats pel seu radicalisme conceptual:

·       determinisme tecnològic, que manifesten que el desenvolupament de les societats i en definitiva la seva riquesa i prosperitat vindrà determinada pel progrés tecnològic única i exclusivament.

·       determinisme social, que considera que són els sistemes socials i culturals i els interessos que aquests defensen els responsables dels progressos socials; en conseqüència, la tecnologia no és determinant de per se per establir el grau de prosperitat de les societats.

Aquests arguments varen reorientar-se cap a d’altres més flexibles i heterogènies com són:

·       perspectiva interactiva que defensa que les relacions entre tecnologia i societat són factuals, això és que allò social dóna forma a allò tècnic i a l’inrevés, que el tècnic també aporta al social.

·       “teixit sense costures” en la que no hi ha divisions entre ciència, tecnologia i societat sinó que els tres estaments formen en un tot holístic.

En conseqüència, les meves reflexions inicial, arguments i en definitiva models mentals es trobaven totalment limitats i ara si més no contemplen més matisos, més elements explicatius que em fan concloure que les relacions entre ciència, tecnologia i societat van molt més enllà d’explicacions lineals causa-efecte (tal i que era al meu mapa mental inicial) sinó que aquestes estan molt més interrelacionades (gràcies als elements extrasomàtics), tant connectades que superen allò humà arribant a ser quelcom ja creat, constitutiu i definitori (Domenech i Tirado, 2002).

Per tal de visualitzar aquesta evolució personal en la construcció de coneixement i confrontar els arguments exposats en relació als meus mapes mentals inicials i finals, adjunto el mapa conceptual realitzat en aquests dos moments. A partir de la darrera imatge facilitarà al lector la tasca de verificar i lligar els successius arguments de síntesi amb la configuració del mapa conceptual.

Lligat a la darrera reflexió i rellegint les meves respostes en el qüestionari inicial, què ingènua que era al pensar que ciència, pel fet de ser ciència estava deslligada de les influències dels sistemes socials, dels interessos partidistes i individualistes, que era pura, neutra i invulnerable davant forces externes. Realment he tingut un procés de confrontació i assimilació entre els meus pensaments inicials i els que he adquirit amb les lectures, confecció del mapa conceptual final i debat. Certament, en aquest punt visualitzo un moviment en la meva Zona de Desenvolupament Potencial cap a un coneixement més contextualitzat de la situació.

En efecte, segons els estudis de CTS cap tecnologia, cap ciència surt del buit sinó que TOT l’hem de contextualitzar en el lloc on neix, en la cultura de referència i on es desenvolupa, les ideologies que hi conviuen, les forces existents en el territori… Darrera la tecnologia i darrera la ciència hi ha persones i aquest fet resulta definitori per concloure sobre la importància del caràcter humanístic i social de la ciència i tecnologia que resulta determinant en el camí i desenvolupament que aquesta pren.

Fem un gir i  ens situem ara en una dimensió educativa: hem de tenir present les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) abans, durant i després de qualsevol activitat d’ensenyament- aprenentatge com un requisit indispensable? Aquesta és una altra de les preguntes que es varen formular en l’anàlisi inicial. La meva resposta davant aquesta pregunta va ser molt escueta: és certa. I és que realment em faltaven arguments per donar-li consistència a la resposta.

Certament, la globalització està portant que les TIC estiguin arribant a tots els sectors i està provocant canvis més estructurals a nivell organitzatiu, de negocis, culturals i també educatius. Només cal observar el nostre entorn i comprovar com han canviat els hàbits comunicatius entre les persones (whatsApp, messenger, facebook), entre les empreses, en els nous canals per fer formació (e-learning), … Aquesta influència de les TIC obre nous camps, nous horitzons en l’acte formatiu i Julio Cabero (2002) les concreta en: possibilitat d’interaccionar amb diferents codis i sistemes simbòlics, ampliació de la informació, noves eines de comunicació entre formador i alumne, nous entorns interactius, entre d’altres.

En conseqüència, en el marc del constructivisme el pilar del qual és l’assoliment d’un aprenentatge significatiu, l’aprenentatge és quelcom que es construeix de manera individual (i no es transfereix) en relació a un context concret, particular i significatiu. Així, l’educador ha de proporcionar les experiències educatives necessàries perquè, de manera social i en interacció, es puguin negociar significats i generar coneixement en el marc d’una cultura en la que estem connectats. Tal i com vaig afirmar en el qüestionari inicial sobre la importància definitiva del context, entenem que perquè hi hagi aprenentatge significatiu hem de donar significativitat i sentit a un contingut o idea. I per assolir-ho cal que relacionem i associem aquests nous conceptes al nostre context quotidià. En conseqüència per ser eficients en la nostra tasca docent és vital lligar les noves idees a la realitat i entorn de l’alumnat. En cas contrari, seran idees que els alumnes no les faran seves atès que no li troba aplicabilitat en el context on es desenvolupa.

Efectivament, l’ús de les TIC ajudarà indiscutiblement a impulsar un aprenentatge més significatiu. Ara ja ens veiem amb perspectiva suficient per afirmar que les TIC constitueixen un vehicle important en l’adquisició d’aquesta fita entesa dins el marc d’un context multidimensional, el que les TIC han d’encavir-se i ajustar-se als diferents elements educatius que formen part, interactuen i participen de l’acte educatiu (professor, contingut, metodologia, activitats,…) així com en tot el procés de l’ensenyament i aprenentatge (anàlisi, disseny i avaluació; això és en l’abans, el durant i el després).

Actualment ja puc parlar amb propietat sobre el terme Tecnologia Educativa (nou per mi), això és, les TIC en el context educatiu, i he conegut els seus fonaments i l’evolució història de la concepció del terme. Bàsicament, el concepte va partir d’uns orígens en el que es tenia una visió molt instrumental del terme a una altre en la que l’instrument pren sentit des d’una dimensió més global de l’aprenentatge. D’aquí sorgeix la diferenciació entre Tecnologia en educació i tecnologia de l’educació, en el sentit que la primera fa referència només a les eines (en aquest tecnològiques) que s’utilitzen per transmetre el coneixement i la segona implica una concepció molt més àmplia de l’educació en la que inclou el disseny d’actuacions educatives amb una visió més àmplia en el que recull tot el procés de planificació, desenvolupament i avaluació de la proposta educativa.

Lligat a la darrera reflexió i rellegint les meves respostes en el qüestionari inicial, què ingènua que era al pensar que ciència, pel fet de ser ciència estava deslligada de les influències dels sistemes socials, dels interessos partidistes i individualistes, que era pura, neutra i invulnerable davant forces externes. Realment he tingut un procés de confrontació i assimilació entre els meus pensaments inicials i els que he adquirit amb les lectures, confecció del mapa conceptual final i debat. Certament, en aquest punt visualitzo un moviment en la meva Zona de Desenvolupament Potencial cap a un coneixement més contextualitzat de la situació.

En efecte, segons els estudis de CTS cap tecnologia, cap ciència surt del buit sinó que TOT l’hem de contextualitzar en el lloc on neix, en la cultura de referència i on es desenvolupa, les ideologies que hi conviuen, les forces existents en el territori… Darrera la tecnologia i darrera la ciència hi ha persones i aquest fet resulta definitori per concloure sobre la importància del caràcter humanístic i social de la ciència i tecnologia que resulta determinant en el camí i desenvolupament que aquesta pren.

Fem un gir i  ens situem ara en una dimensió educativa: hem de tenir present les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) abans, durant i després de qualsevol activitat d’ensenyament- aprenentatge com un requisit indispensable? Aquesta és una altra de les preguntes que es varen formular en l’anàlisi inicial. La meva resposta davant aquesta pregunta va ser molt escueta: és certa. I és que realment em faltaven arguments per donar-li consistència a la resposta.

Certament, la globalització està portant que les TIC estiguin arribant a tots els sectors i està provocant canvis més estructurals a nivell organitzatiu, de negocis, culturals i també educatius. Només cal observar el nostre entorn i comprovar com han canviat els hàbits comunicatius entre les persones (whatsApp, messenger, facebook), entre les empreses, en els nous canals per fer formació (e-learning), … Aquesta influència de les TIC obre nous camps, nous horitzons en l’acte formatiu i Julio Cabero (2002) les concreta en: possibilitat d’interaccionar amb diferents codis i sistemes simbòlics, ampliació de la informació, noves eines de comunicació entre formador i alumne, nous entorns interactius, entre d’altres.

En conseqüència, en el marc del constructivisme el pilar del qual és l’assoliment d’un aprenentatge significatiu, l’aprenentatge és quelcom que es construeix de manera individual (i no es transfereix) en relació a un context concret, particular i significatiu. Així, l’educador ha de proporcionar les experiències educatives necessàries perquè, de manera social i en interacció, es puguin negociar significats i generar coneixement en el marc d’una cultura en la que estem connectats. Tal i com vaig afirmar en el qüestionari inicial sobre la importància definitiva del context, entenem que perquè hi hagi aprenentatge significatiu hem de donar significativitat i sentit a un contingut o idea. I per assolir-ho cal que relacionem i associem aquests nous conceptes al nostre context quotidià. En conseqüència per ser eficients en la nostra tasca docent és vital lligar les noves idees a la realitat i entorn de l’alumnat. En cas contrari, seran idees que els alumnes no les faran seves atès que no li troba aplicabilitat en el context on es desenvolupa.

Efectivament, l’ús de les TIC ajudarà indiscutiblement a impulsar un aprenentatge més significatiu. Ara ja ens veiem amb perspectiva suficient per afirmar que les TIC constitueixen un vehicle important en l’adquisició d’aquesta fita entesa dins el marc d’un context multidimensional, el que les TIC han d’encavir-se i ajustar-se als diferents elements educatius que formen part, interactuen i participen de l’acte educatiu (professor, contingut, metodologia, activitats,…) així com en tot el procés de l’ensenyament i aprenentatge (anàlisi, disseny i avaluació; això és en l’abans, el durant i el després).

Actualment ja puc parlar amb propietat sobre el terme Tecnologia Educativa (nou per mi), això és, les TIC en el context educatiu, i he conegut els seus fonaments i l’evolució història de la concepció del terme. Bàsicament, el concepte va partir d’uns orígens en el que es tenia una visió molt instrumental del terme a una altre en la que l’instrument pren sentit des d’una dimensió més global de l’aprenentatge. D’aquí sorgeix la diferenciació entre Tecnologia en educació i tecnologia de l’educació, en el sentit que la primera fa referència només a les eines (en aquest tecnològiques) que s’utilitzen per transmetre el coneixement i la segona implica una concepció molt més àmplia de l’educació en la que inclou el disseny d’actuacions educatives amb una visió més àmplia en el que recull tot el procés de planificació, desenvolupament i avaluació de la proposta educativa.

2.- DIFERÈNCIES MAPA CONCEPTUAL INICIAL I MAPA CONCEPTUAL ACTUAL

A simple vista i fent una comparativa dels dos mapes conceptuals ubicats en el punt anterior, es pot observar com hi ha grans diferències. Aquestes es concreten gràficament en el següent: 

 Certament la gràfica mostra d’una manera molt visual la comparativa entre els dos mapes conceptuals. En efecte, el mapa actual presenta una amplada de la xarxa molt superior a l’inicial (55 versus 4) reflexe del l’amplitud de conceptes que el segon mapa inclou i que per tant reflexen un major enrequiment en la conceptualització de la matèria treballada.

Les mateixes conclusions s’arriben amb la valoració del nombre de proposicions que són molt superiors les del mapa final a les de l’inicial, índex que explica l’amplitud de relacions que s’estableixen entre conceptes i que expliquen els arguments que es defensen.

En relació a la tercera variable, nombre d’enllaços sense sortida, el mapa inicial estava entès i configurat com a cercle tancat motiu explicatiu del perquè l’índex és 0. No passa el mateix amb el segon mapa en el que a major nombre de conceptes major possibilitats de configurar-se enllaços sense sortida; i aquest és el cas.

Les ràtios entre nombre d’enllaços i el nombre i el nombre de nodes (1/0,4 i 1/0,73) és més alta en el cas del mapa conceptual actual i respon al mateix argument que hem anat incidint, a major conceptes major interrelació entre uns i altres.

Això no obstant, la ràtio entre el nombre de tipus d’enllaços i el nombre de nodes és baixa (1/2,25 i 1/3,5) indicador que s’ha creat un mapa conceptual amb no gaire enllaços diferents entre nodes  per motius de concreció en la definició de les relacions entre conceptes atès que en cas contrari podria indicar manca de consistència en el mapa conceptual.

En quant a la profunditat, es presenten diferències considerables: en el primer cas inicial només hi ha una única jerarquia, en aquest cas, circular. Per contra, en el segon es presenten quatre nivells jeràrquics. El primer d’ells (ciència, educació, tecnologia i societat) i sobre aquests les tres jerarquies inferiors sobre les que fluctuen els arguments explicatius de les relacions que s’hi estableixen i les concrecions específiques del concepte anterior.

El propòsit de les proposicions ha sigut, definitivament, explicar de forma clara i descriptiva les relacions jerarquiques que s’hi establien i per això ens hem fet valer de relacions d’enllaç vàlides entre nodes de cada preposició amb la intencionalitat de que quedés representada d’una manera eficient el tipus de relació entre node i node.

En definitiva, hem pogut confrontar les idees, els coneixements inicials i els finals dels dos mapes conceptuals a traves d’unes variables concretes i numerals (algunes d’elles) que ens han ajudat a plasmar les diferències en relació al grau de conceptes implicats, de les relacions que s’estableixen i del tipus també de relacions que evidencien un clar cas de construcció de coneixement.

CONCLUSIONS

Certament, els coneixements i percepcions inicials personals creiem que anaven encaminades a interrelacionar societat, ciència, tecnologia i educació però evidentment no en el mateix grau de fusió que després hem après ni en l’enfocament i dimensió que s’ha abordat. Així, justament vaig determinar que qui crea coneixements és la ciència, mentre que la tecnologia s’encarrega d’utilitzar els coneixements que la ciència genera. No està clar. Domènech i Tirado ho expliquen molt bé amb l’exemple de Galileu i la creació del telescopi en el que es qüestiona aquesta relació unidireccional. 

Altra relació inicial totalment matisable és la de societat i tecnologia. Novament el meu mapa mental identificava que la tecnologia aportava canvis a la societat (ara entenc que defensava una postura determinista tecnològica) i que la societat únicament tenia el rol de finançar la tecnologia. Quant errada estava!!! Evidentment que no és cert i així la perspectiva interactiva i el “teixit sense costures” fonamenten una visió més fusionada (factual la primera i holística la segona) dels dos estaments.

Quin paper juga l’educació en aquest context? és una dimensió més que suma en interpretació a la tecnologia, ciència i societat, la relació de les quals és constitutiva i definitòria (Domènech i Tirado, 2002). Aquesta evidència m’ha fet reflexionar i confirmar encara més si cap de la importància de l’educació en el progrés de les societats. Quina funció tant i tant important la nostra (professionals de l’educació) que arriba a determinar en un alt grau la prosperitat de tota la societat en general.

El concepte de tecnologia educativa ha sofert realment un canvi conceptual. En efecte, si bé considerava de la importància de les TIC en general i en l’escola en particular no arribava a acabar d’identificar el plantejament de la tecnologia en l’acte formatiu. Entenia que aquesta era un recurs més, molt motivador, en el procés d ‘ensenyament i aprenentatge però la meva reflexió no arribava més enllà. Ara he entès que per mitjà de la tecnologia es fomenta l’aprenentatge significatiu però vista des d’una dimensió més àmplia: disseny, anàlisi, aplicació i avaluació. En efecte, les TIC no són només alguns recursos educatius que trobem a la xarxa. La implicació va molt més enllà. Impregna tot el procés d’ensenyament- aprenentatge. I la figura de la persona psicopedagoga ha de ser conscient d’aquest escenari en el que ens trobem per promoure el seu abordament.

Repassant la puntuació d’algunes de les  realitzades en l’avaluació inicial em dono compte d’alguns errors efectuats en algunes d’elles. Comentaré aquells en els quals no he reflexionat anteriorment: els professionals de l’educació han de ser competents en les tècniques que asseguren la correcta transmissió del coneixement. Des d’una perspectiva constructivista, els docents no han d’assumir el rol de transmissor sinó de guia en l’experiència educativa i de construcció de coneixement de l’alumnat.

Els debats virtuals suposen perdre força hores amb poc benefici personal. La meva puntuació va ser de 4. La veritat és que aquest debat ha sigut un dels més productius per mi. El mètode utilitzat (Toulum) m’ha servit per donar forma i sentit a l’argument utilitzat i això ha fet que invertís potser més temps que en altres però que alhora hagi sigut més gratificant pel sentit que li estava donant en la composició de l’argumentació.

Una experiència similar viscuda a la que he experiment en el procés d’elaboració d’aquesta activitat 3 ha sigut amb l’aprenentatge dels idiomes. Fa pocs anys vaig aprovar el nivell 5è de l’Escola Oficial d’Idiomes i pensava que tenia les competències necessàries com per poder interactuar en anglès. L’any següent vaig viatjar a Amèrica, en un entorn completament nadiu en anglès i allà em vaig donar compte que sabia ben poc d’aquest idioma. Doncs, aquesta situació crec que és dóna actualment en mi: tinc aparentment els coneixements necessaris per entendre el paper de la tecnologia educativa en l’entorn educatiu però podria passar que alhora de posar en pràctica tots aquests aprenentatges em doni compte de les meves carències. Cal seguir amb la formació per tal d’obtenir els màxims recursos, eines, instruments per poder afrontar situacions diverses i complexes amb les que ens afrontem en el nostre dia a dia.

En definitiva, el nostre objectiu ha estat motivat per especificar i concretar els nostres coneixements de la matèria en un recurs educatiu que genera el desplegament de les nostres capacitats cognitives com és un mapa conceptual i mostrar-ho en dos moments concrets: l’inicial, abans de fer cap activitat educativa (coneixements previs) i després de l’execució d’unes accions educatives (coneixement actual). Les diferències entre uns mapes mentals (inicial) i altres (finals) és evident que mostra un increment de coneixement.  

WEBGRAFIA

- Cabero, J. (2003). Educació i tecnologia: fonaments teòrics. Barcelona: UOC Monereo Font, C. (2003) Models d’orientació i intervenció psicopedagògica. Barcelona: UOC.

- Tezanos, J.F (2011). La Sociedad dividida. Estructuras de clases y desigualdades en la Sociedad tecnològica. Madrid: Biblioteca Nueva.

- Dossier de casos: Mòdul 2. Les TIC i la construcció del coneixement . Cas 2: Argumentació. Barcelona. UOC.

- Dossier de casos: Mòdul 2. Les TIC i la construcció del coneixement (2.2. Casos) cas 3 Creació de models a classe. Barcelona. UOC

- Dossier de casos: Mòdul 2. Les TIC i la construcció del coneixement.  Cas 4 Resolució de problemes. Barcelona. UOC